Bienvenido/a a SaharaLibre.es
Bienvenido/a a SaharaLibre.es

El Semáforo de la Historia

Agenda del Sahara

Octubre 2017
  1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
20
21
22
23
24
25
26
27
28
29
30
31
 
Hoy no hay eventos.

Sugerir un evento Sugerir un evento

Login

Nickname

Contraseña

Código de Seguridad: Código de Seguridad
Teclea Código de Seguridad

¿Todavía no tienes una cuenta? Puedes crearte una. Como usuario registrado tendrás ventajas como seleccionar la apariencia de la página, configurar los comentarios y enviar los comentarios con tu nombre.

Enlázanos

SaharaLibre.es QR

Replica a un articulo vergonzoso

Enviado el Domingo, 09 de abril de 2006, a las 01:11:57
Tema: Opinión - Enviado por prada
OpiniónA raíz de unos articulos de opinión publicados por un diario de Andorra y firmados por el presidente de la Asociación cultural Aberroes en dicho país, las asociaciones de Andorra, Alt Urgell i Cerdanya y la de Terres de Ponent, enviaron la correspondiente replica que podeis leer aquí.EL SÀHARA OCCIDENTAL, UN PROBLEMA DE  COLONIALISME.

El Sàhara Occidental va ser una colònia espanyola fins l’any  1975.  L’any 1958 l’ONU va requerir del Govern espanyol la descolonització d’aquest territori. El govern de  Franco va respondre amb una provincialització, és a dir, del status de  “colònia” va a passar a ser la 53 ena província exactament igual que Soria o Barcelona.
Les reivindicacions territorials del Marroc sobre el Sàhara i d’altres territoris africans no tenen cap base jurídica ni històrica.
Si ens remuntem a l’any 1767, el soldà del Marroc declina tota responsabilitat sobre allò que es pogués esdevenir al sud del Nun per no ser un territori sota la seva sobirania (Tractat de  Meknés).
El “pare” de  les actuals reivindicacions territorials marroquines és Allal el Fassi, fundador del partit Istiqal. Per primera vegada en 1955 proclama la idea del Gran Magreb sota sobirania alauita. Darrera d’aquestes proclames no hi trobem cap base ideològica sinó un rerafons  econòmic.
EL Fassi va afirmar que el Marroc començava a Tànger, s’estenia per una gran zona algeriana i arribava fins a S. Lluís de  Senegal. Amb aquesta afirmació aglutinava la població marroquina front un “enemic extern” i reforçava l’autoritat del rei Mohamed V el qual tenia greus problemes interns. A més a més això comportava les apetències gens dissimulades pels fosfats de  Bucraa, pel ric banc de  pesca saharià, pel ferro de  Tinduf i Bechar, pel coure d’Akjout a Mauritània, el manganès de  Yebbel Guettara, el carbó de  Kenadsa i els hidrocarburs d’In Salah. Aquestes idees expansionistes van ser adoptades per tots els partits i finalment per la monarquia.
Deixarem a banda el lliurament per part d’Espanya de  la regió de  Tarfaia com a resultat de  l’operació Teide o Ecouvillon .
 Arribem al l’any 1975 i amb ell el final del dictador y de  la dictadura espanyola. Hassán II “oblidant-se” de  les reivindicacions territorials sobre Mauritània es posa d’acord amb el govern espanyol i amb el govern maurità per a repartir-se el pastís. Tot això d’esquena a Franco que ja estava molt malalt.
Es sotmet al dictamen del TIJ per a que es pronunciï sobre dues qüestions : si el Sàhara era “terra nullius abans de  l’arribada dels espanyols i si el Marroc tenia algun dret de  sobirania sobre el Territori. Espanya sempre va sostenir que no ho era terra nullius. La documentació aportada per la metròpoli fou extensa però l’aportada pel Marroc, escassa i pobra, segons Diego de  Aguirre.
El dia 16 d’octubre el tribunal es pronuncia:
1-     El Sàhara no era terra nullius ja que estava habitat per poblacions nòmades que es regien per caps competents.
2-     Amb la documentació aportada no troben que hi hagi vincles de  sobirania entre el Sàhara i el Marroc per una part ni amb Mauritània per l’altra. Afegia que hi havia lligams jurídics entre el soldà del Marroc amb algunes tribus, poques i petites. En el cas de  Mauritània la conclusió fou la mateixa.
Per tant el dictamen del TIJ no modificava la resolució 1514 sobre la descolonització del Sàhara ni modificava el dret a exercir per part de  les poblacions sahrauís el dret d’autodeterminació.
S’ha de  tenir en compte que el dictamen havia sigut emès d’acord amb el Dret Internacional però el monarca alauí es dirigeix a tota la població dient que no hi havia diferència entre lligams jurídics i sobirania segons la llei islàmica. De  la primera part sobre si era o no terra de  ningú no va dir res.
Hassán II sabia molt bé que el dictamen del TIJ li seria desfavorable però això no li importava gens. Només va ser una maniobra dilatòria. Quan encara s’esperava el dictamen del Tribunal Internacional de  la Haia un grup de  marroquins preparaven un projecte secret anomenat Marxa Blanca, amb el suport d’assessors i agents dels Estats Units. El treball es desenvolupava en un gabinet d’estudis estratègics de  Londres i el finançava l’Aràbia Saudita. La supervisió dels treballs corrien a càrrec del coronel marroquí Achakbar.
A finals d’agost el projecte estava llest i va ser publicat en molts mitjans de  comunicació. Kissinger, secretari d’estat nord-americà,  va enviar un telegrama a Rabat des de  l’ambaixada americana a Beirut. El text resava: “Laissa podrà caminar perfectament en dos mesos. Ell l’ajudarà en tot”.
Laissa era la marxa i ell, els Estats Units.
La marxa que després seria batejada com a Marxa Verda no fou cap moviment improvisat, es tractava de  desplaçar milers de  persones amb tot el suport logístic : aigua, menjar, ambulàncies, metges, medicaments carburant i benzina.
El 16 d’octubre de  1975 comença la Marxa Verda formada per 350.000 voluntaris protegits per les FAR (forces armades reials marroquines) i per avions de  combat francesos : Mirages i Jaguars.
El 25 d’Octubre se signen el vergonyosos acords de  Madrid pels quals Espanya cedia l’administració del Sàhara Occidental al Marroc i a Mauritània. En realitat, fou una venda en la que molts milions de  pessetes de  l’època van canviar de  mans.
La població civil i els simpatitzants del Frente Polisario van abandonar les ciutats i van fugir cap al desert. No fou una marxa pacífica, els avions marroquins i francesos van massacrar la població civil sahrauí amb napalm i fòsfor blanc. Van morir milers de  persones en aquests atacs indiscriminats i criminals.
Els bombardejos d’Amgala, Tifariti i Umdraiga en són un exemple
Va esclatar una guerra desigual, l’ELPS (ejércit d’alliberament popular sahrauí) contra les forces d’ocupació marroquines. A part de  que els sahrauís eren molt menys i bastant menys armats no disposaven ni d’aviació ni d’armada.
Mentrestant els civils arribaren a la zona de  Tinduf on van començar a rebre ajut internacional : tendes, menjar, roba aigua.
 Va ser una guerra contra les forces d’ocupació, una guerra d’alliberament.
Després va arribar l’alto el foc i els nombrosos acords incomplerts sempre pel Marroc, com els Acords de  Houston.
Cal dir que el Marroc va construir al Sàhara un mur defensiu equipat amb els més sofisticats enginys militars, que divideix el país de  Nord a Sud. La part de  l’est, anomenat territoris alliberats és controlat pel Frente Polisario, la part de  l’oest el Sàhara Ocupat sota control del Marroc. El món va poder assabentar-se’n no fa gaires mesos quan va succeir l’afer dels immigrants de  Melilla que van ser abandonats al desert després de  creuar el mur i els seus camps de  mines. Només cal tirar d’hemeroteca.
Les Nacions Unides, des de  l’alto el foc, han dictat nombroses resolucions a favor de  l’autodeterminació del poble sahrauí , resolucions que el Marroc mai no ha tingut intenció de  complir.
Ara, a finals d’abril, les NNUU han de  decidir si prorroguen el mandat de  la MINURSO sobre el territori i és quan el monarca alauí visita el Sàhara. Anuncia un pla d’autonomia i continua amb el discurs del Sàhara marroquí i la sagrada integritat territorial.
Hem de  recordar que l’enviat especial d’ANAN, secretari general de  l’ONU; el senyor James BakerII va dimitir després de  que el seu pla anomenat Pla Baker II fos acceptat pel Frente Polisario i rebutjat pel Marroc. En una entrevista, Baker donava a entendre que amb el regne alauí no es podia ni negociar i el responsabilitzava de  la seva dimissió.
Cal dir també que el Marroc no respecta els acords que diuen que cap potència ocupant pot signar contractes que facin referència als recursos naturals del país ocupat. Els Estats Units i Europa ja s’han pronunciat i no han volgut signar acords petrolífers ni pesquers en territori saharià.
El Marroc, durant aquesta trenta anys s’ha dedicat a espoliar els recursos naturals del Sàhara: la pesca, el subsòl, la flora i la fauna. El banc pesquer està gairebé exhaurit ja que no s’ha respectat el repòs biològic.
Des de  el maig passat el Sàhara Ocupat es troba en situació d’intifada. Protestes i manifestacions pacífiques que s’han estès com una taca d’oli i que han arribat fins a Rabat. Centenars de  persones han estat durament reprimides per les forces de  seguretat, empresonats i sotmesos a tortures inclosos menors d’edat. Se’ls ha jutjat sense cap garantia, en judicis arbitraris dels quals han informat nombrosos juristes. Ali Salem Tamek, Hamad H’mad, Aminetu Haidar, la icona i el referent d’aquesta lluita pacífica per les llibertats, són els més coneguts. L’esposa de  Tamek, que viu actualment al nostre país, després de  ser detinguda va ser sotmesa a tota mena de  vexacions: va sofrir una violació múltiple davant de  la seva filla de  tres anys.
 Les protestes i les detencions continuen ; Smara, Dajla Bojador, Rabat etc. El Sàhara Occidental viu una situació de  setge per part de  la potencia ocupant, davant la indiferència de  la Comunitat internacional.
El Marroc no és un país democràtic, ni bufen vents nous. S’ha intentat un rentat d’imatge de  cara a l’opinió pública internacional però, en realitat, no ha canviat res. La riquesa del país continua en unes poques mans, la misèria i la fam empenyen a nombrosos marroquins a desafiar les aigües de  l’estret  de  Gibraltar per fugir d’un país on no tenen dret ni al benestar ni a l’educació, ni a la llibertat. Molts reposen per sempre al fons de  les aigües. Però en canvi el soldà por gastar-se un milió de  dòlars per fer anar a Rabat un grup de  música, de  l’anomenada hip-hop, a la que Mohamed VI és tan afeccionat. Encara que es convoquin eleccions el rei es reserva el nomenament dels ministres més importants. El Marroc és una dictadura feudal i repressora. No hi ha llibertat de  premsa. L’mrabet va ser empresonat per voler-la exercir i els seus diaris clausurats. La MAP,  l’agència de  premsa oficial, és coneguda arreu del món per les seves mentides i manipulacions i diferents cops, les informacions donades han estat desmentides a nivell internacional. Hi ha llocs de  la xarxa bloquejats i tot un sens fi de  privacions dels drets més fonamentals. Per això no podem tenir en compte les declaracions del pare del President de  la RASD.
En un país democràtic es pot ser, fins i tot, independentista que és el crim pitjor al Marroc.
Citant altra vegada a L’mrabet  “La comunidad marroquí en España está  estrechamente controlada por las oficinas de la Dirección General de Estudios y Documentación (que depende de Defensa) instaladas en los consulados y en la embajada. (...) Muchas veces los confidentes marroquíes de las fuerzas del orden españolas suelen serlo igualmente de los servicios marroquíes. Pocos de estos solicitados se resisten a colaborar, por las represalias”, va declarar a la premsa espanyola. Ignorem si és el cas del senyor Hamdaoui, però vist el seu article, no ens estranyaria gens. El senyor Hamdaoui menteix, tergiversa i manipula i així sí que es fa difícil explicar als amics andorrans la situació d’un país del qual ell n’és a fora.
Ens agradaria també remarcar que ni Ceuta ni Melilla ni les illes Canàries tenen status de  territoris no autònoms, formen part de  l’Estat espanyol al contrari del Sàhara Occidental que està considerat per l’ONU com un territori en litigi pendent de  descolonització.
Pel que fa als responsables del Polisario que a mig camí de  la lluita es van passar al Marroc direm que van ser molt ben recompensats i millor utilitzats pel règim majzenià.  Són traïdors a una Causa que havien proclamat als quatre vents i ara, proclamen la contrària. Quina credibilitat poden tenir?
Per altra part el senyor Hamdaoui oblida interessadament el cas dels nombrosos sahrauís que han creuat el mur camí dels Campaments. La senyora Safia el Jatri Yumani va abandonar les comoditats de  casa seva i va deixar una gran fortuna per anar a viure amb els seus germans refugiats perquè segons declara ella mateixa:  “al Sàhara Ocupat tenia de  tot menys allò que jo més desitjava : la llibertat.” I també passa per alt la multitud de  joves que no ho aconsegueixen i que desapareixen a les presons secretes del tirà.
Nosaltres formem part d’unes ONGs que ajudem el poble sahrauí: als refugiats als Campaments i als que pateixen la repressió i l’ocupació. No volem ser “neutrals” de  cap manera. Proclamem i ho seguirem fent la justícia de  la Causa Sahrauí i seguirem denunciant totes les violacions dels Drets Humans per part del Marroc.
D’aquí a dos mesos seran entre nosaltres els petits sahrauís procedents dels Campaments. Venen a passar les vacances acollits per famílies solidàries, per rebre una alimentació equilibrada, per sotmetre’s a una revisió mèdica, però venen també per a explicar-nos sense paraules la història del seu poble. Una història feta de  traïcions i d’injustícies però també d’esperança : la de  que al final la Raó s’imposarà i podran tornar, ells i els seus, a un país lliure, democràtic i sahrauí. I ho faran de  la ma del Frente Polisario, legítim representant de  la RASD i del Poble Sahrauí.

Compartir esta noticia

Enlaces Relacionados

· Más Acerca de Opinión
· Noticias de prada


Noticia más leída sobre Opinión:
RASD-TV

Votos del Artículo

Puntuación Promedio: 5
votos: 1


Por favor tómate un segundo y vota por este artículo:

Excelente
Muy Bueno
Bueno
Regular
Malo

Opciones

Tópicos Asociados

"Tópicos Asociados" | Entrar/Crear Cuenta | 0 Comentarios
Los comentarios son propiedad de quien los envió. No somos responsables por su contenido.

No se permiten comentarios Anónimos, Regístrate por favor
No olvides que todo lo que sea de SaharaLibre.es puedes usarlo en tu web o blog.
Trabajamos por y para el Pueblo Saharaui - No somos nadie.
Licencia de Creative Commons
Este obra está bajo una licencia de Creative Commons Reconocimiento-CompartirIgual 3.0 Unported.
Esta licencia afecta a toda la web de Saharalibre.es a EXCEPCIÓN DE LAS NOTICIAS E IMÁGENES DEL SEMAFORO, cuyos derechos corresponden a las fuentes citadas en las mismas.