Les paraules del senyor Zorgbibe són mentida :  la RASD té un territori, ocupat il·legalment pel Marroc. Tots els mapes de  l’OU dibuixen una frontera entre el Marroc i el Sàhara i el mateix Organisme el defineix com a territori no autònom i pendent de  descolonització. Pel que fa a les declaracions del nostre inefable ministre d’exteriors, ens semblen un exercici de  cinisme descarat, parcial i a més amnèsic i una deixadesa de  les responsabilitats històriques  que el nostre país té envers el Sàhara, excolònia espanyola, que mai no ha pertangut a l’imperi xerifià. Si Espanya hagués acatat els requeriments de  l’ONU per tal de  procedir a la descolonització del Sàhara Espanyol, ara no estaríem parlant del contenciós.

Els territoris alliberats formen part del Sàhara Occidental i estan sota la soberania de la RASD. Tothom que ha anat als Campaments sap de  nombroses famílies que són a la “bedia”, als territoris alliberats amb els seus ramats. El cert és que els murs que divideixen el Sàhara de  Nord a Sud foren construïts en un moment en que el Marroc, tot i el seu poderós exèrcit, no podia controlar les forces del ELPS i quan el Marroc estava a punt d’un col·lapse econòmic greu a causa d’aquesta guerra. L’estrateg que va concebre els murs fou un general anomenat Dlimi que anys més tard moriria de  forma poc clara. El cert és que Israel hi va tenir molt a veure en la construcció i el cert és que els Estats Units van fer un regal al rei Hasán II de  100 milions de  dòlars a l’any  1982, fet que va provocar una protesta del Senat. En definitiva, l’ ocupació del Sàhara li costa al Marroc quatre milions de  dòlars diaris, la qual cosa explica l’elevat índex d’immigració i els nivells d’analfabetisme i pobresa del regne alauí.

Les conclusions són fàcils de  treure: sense l’annexió oficial i beneïda del Sàhara, la monarquia alauí fa aigües, per no parlar del Rif on sembla que també, al rei, li creixen els nans.

Pel que fa a les declaracions del senyor Duran Lleida són qüestionables com totes les dels polítics que avui diuen blanc i demà diuen, si els convé, que no ho havíem interpretat bé. La visió simplista i etnocentrista del polític lleidatà no ens sembla correcta perquè ni el país, ni el conflicte, ni el context històric, ni la població, són comparables. 

No podem atribuir tota la responsabilitat al Marroc, és clar, la responsabilitat és d’Espanya a qui exigim i continuarem, que conclogui la descolonització inacabada.

No és el Frente Polisario el culpable de  la separació de  famílies, ni responsable de  la construcció dels murs ni de  l’intent de  genocidi amb armes prohibides. 

Els nens sahrauís no estan captius als Campaments de  la Hammada, tothom que hi ha viatjat ho ha vist, són lliures com el vent que hi bufa. No tenen l’esguard trist, ni ells, ni els seus pares, ans al contrari, tenen un humor envejable i molta paciència.

Després d’anys de  tractar els refugiats de  mercenaris i mendicants, segrestats i comunistes, ara el Majzén canvia de  discurs i els anomena germans.  No ens sorprèn, hem llegit la carta del senyor  Jalihenna, el lladregot que va fugir cap a Rabat amb els fons del PUNS ( Partit d'Unificació Nacional Sahrauí), sembla que amb els anys no ha trobat la vergonya i ha perdut el pèl. Nosaltres, en canvi, conservem la memòria.

Totes les paraules ensucrades que el senyor Hamdaoui dedica als infants ens farien morir de  riure si la situació als Territoris Ocupats no fos tan tràgica. Segur que ell els explicaria contes de  la vora el foc, com els que explica en el seu article. Passa però que els nens no se l’escoltarien gaire si veiéssin com els seus pares són torturats, apallissats, engarjolats, precipitats vius des dels helicòpters i les seves mares violades davant seu. Com la Aicha, esposa de  Tamek o com la Minetu Haidar o com els centenars de  desapareguts.

Aprendrà el rei a respectar els DDHH ? O només vol que els sahrauís tornin per exterminar-los, com ha fet fins ara?